Boyero australià
Aspecte
Un gos molt tranquil, actiu i intel·ligent, amb una noble expressió, de caràcter robust i agradable, realment dedicat al pastor i als ramats que se li encomanen, recelós dels estranys, la qual cosa el fa semblar insociable de vegades. És molt vigilant, molt resistent a la calor al fred ia totes les inclemències atmosfèriques. És en conduir ramats d'ovelles allà on es manifesta en si mateixa la veritable essència d'aquesta raça, perquè no únicament obeeix ell el pastor, sinó que en nombrosos casos, demostra ell mateix la seva iniciativa dirigint el ramat amb meravellosa facilitat, impedint a qualsevol animal que se separi dels altres. A causa del seu gran bravura i valor, també pot ser utilitzat per a missions de guarda. Per la seva mida, el seu preciós cabell, la seva intel·ligència i la seva gran lleialtat cap als seus amos, pot ser també un excel·lent company.
Història
L'origen d'aquesta raça de gos és la mateixa que la dels altres gossos d'atura de les altes muntanyes europees. Provenen dels gossos asiàtic arribats a Europa amb les invasions de bàrbars orientals i escampats per Europa pels romans. D'aquesta forma té com a parents propers el Pastor dels Pirineus o el pastor de Bergamasc. Així mateix, en jaciments com els de Minferri s'han trobat restes de gossos de mesura i estructura semblants ja en el neolític cap al 2000 a. C. Amb tot, no és possible determinar quan fa que hi ha exactament el que ara s'entén per pastor català ja que només es tenen dibuixos de dos-cents anys que testimoniïn la seva existència.
Dins de la població heterogènia de gossos que vivien en els mateixos Pirineus s'han pogut seleccionar diversos gossos que han donat lloc a estàndards i races diferents com venen a ser el petit pastor dels Pirineus, el mastí dels Pirineus, el gos pastor basc o el mateix gos pastor català. I dins d'aquest grup encara ha estat possible seleccionar subgrups aïllats com són el gos d'atura aranès, el gos d'atura cerdà i el gos d'atura català de pèl curt encara que no tenen cap reconeixement oficial.
El 1919 es va reconèixer com a raça canina espanyola. El 1929 es va redactar el primer estàndard a partir de dos gossos, Tac i Iris, els dos guanyadors d'un concurs de gossos. Tanmateix, tot això no va poder frenar el desastre de la raça. Amb l'arribada del turisme als Pirineus que és on se situaven més exemplars de la raça, també van arribar races foranes, i el gos d'atura català es va considerar un tipus de gos petit infravalorat de tota la vida front els gossos estrangers que ja duien tantes dècades seleccionant-los i millorant-los, de manera que es va anar abandonant i barrejant amb altres races.
Durant la dècada de 1970, una organització anomenada Laketània va agafar dos gossos que romanien amb un aspecte molt pur, un de Solsona i l'altre del Berguedà i els van criar selectivament per recuperar la raça.
Tots els gossos de cria actuals porten gens d'aquests dos exemplars. El 1982 es va crear el Club del Gos d'Atura Català, van començar a proliferar diversos criadors i el 1982 es va redactar un nou estàndard que és el que segueix en curs.
Actualment el gos s'ha pogut estendre molt en comprovar que no només serveix per als ramats sinó també per fer d'animal de companyia i es comptabilitzen més de 4.000 exemplars. Dades que són a la baixa ja que no entrin en el recompte els exemplars que no són de cria especialitzada que encara hi ha a les masies ni les varietats de pèl curt i cerdà que s'escapen dels cànons actuals fixats pel club per a la raça. Per tot això actualment es considera que la raça ja està fora de perill.
Orígens de la raça
Res del que s'ha relatat hauria estat possible si aquesta raça no hagués estat arrelada en el camp. No es tracta d'una raça inventada es tracta d'una evolució natural.
L'home primitiu, era caçador i recol·lector; gossades d'homes i llops col·laboraven en l'assetjament d'altres animals i compartien les peces que caçaven, en evolucionar, va raonar la possibilitat de mantenir aquesta caça agrupada i a partir d'aquesta concentració anar extraient menjar segons les seves necessitats i no dependre tant de la fortuna o la forma física. En realitat el caçador evoluciona cap al ramader.
Calia convertir els animals salvatges en domèstics a base de de prioritzar el gregarisme i suprimir violència, però no en tenia prou amb reciclar els animals de caça, havia també d'aconseguir que aquells animals semblants al llop que eren caçadors, es convertissin en vigilants, defensors i conductors de bestiar, el que coneixem com gossos pastors.
Aquesta adaptació seria diferent segons el tipus de ramat i segons les circumstàncies orogràfiques, climàtiques i físiques del terreny on realitzés la seva tasca.
No es necessiten les mateixes qualitats per treballar en pla que en terrenys abruptes, en superfícies obertes que en valls encaixonades per muntanyes, en climes freds que en calorosos, així el gos de pastor es va adaptant a les característiques geogràfiques del lloc on ha de desenvolupar el seu treball.
A Europa, a partir d'un tronc comú que s'ha anomenat «Gos de pastor pelut centreeuropeu», les circumstàncies van anar creant una gran quantitat de races diferenciades a causa de la necessitat, el medi ambient, la consanguinitat i l'aïllament. Aquells primitius pastors, sense entendre de genètica seleccionaven els gossos que treballessin millor i els aparadors entre si. Seleccionaven per la seva funcionalitat laboral.
En aquest cas l'estètica importava poc, No perseguien tipus ni característiques físiques, però sense adonar-se'n anaven creant un tipus de gos en el qual la funcionalitat era possible gràcies a unes qualitats morfològiques.
Les migracions, conquestes, civilitzacions ..., van ser aportant nous individus que milloraven als indígenes o bé eren aquests els que milloraven els forasters.
Quan encara no existien ni estats ni nacions ni fronteres, uns primitius pobladors van ocupar el que avui és el nord de Catalunya, el Prepirineu, allà van trobar unes terres fèrtils, amb valls abrigats i assolellats, amb una humitat per tenir bones pastures. Un bon escenari per a un bon ramader.
Aquest tipus de terreny necessita el seu gos de pastor. Amb un pelatge que el protegeixi al mateix temps dels forts raigs diürns de sol que de les tardes fresques i les nits i matinades gelades, de la pluja sobtada i abundant, amb un subpel que no deixi que la humitat arribi a la pell, amb una bona base en la planta dels peus gràcies a uns esperons baixos i amb membrana que evitin relliscar i li proporcioni bon suport per regirar i girar amb rapidesa, amb una complexió compacta i unes angulacions que li donin agilitat davant reaccions sobtades i canvis de direcció constants, que a més sigui fidel, dedicat, treballador, sobri i amb suficient intuïció per prendre decisions si és necessari.
Aquests gossos eren tan importants per als pastors que no van deixar mai d'esforçar a millorar en el possible aquesta eina de treball. El Gos d'Atura Català és un «gos pastor», pren decisions quan les circumstàncies ho aconsellen, en contraposició del «gos de pastor» que compleix només les ordres que li dóna el pastor.
És molt necessària aquesta precisió perquè, per exemple a l'hora de recollir les vaques o els cavalls que pasturen en extensiu el gos ha de ser capaç de fer-ho pel seu compte ja que les distàncies, a velocitat i l'orografia fan que l'home no pugui seguir els animals.
Hi ha pastors que fins i tot m'han assegurat haver tingut gossos que coneixien algunes vaques pel seu nom.
La majoria d'aquestes races han sucumbit silenciosament i han desaparegut davant l'empenta de nous sistemes de pasturatge, mecanitzacions, estabulació i una cosa encara més bàsic, les comunicacions. Perdut l'aïllament, si no hi ha una necessitat o una voluntat de conservació, en poc temps les modes, regularment de gossos forans, engoleixen a aquestes poblacions molt localitzades i escasses.
Catalunya durant l'Edat Mitjana, confederada a la Corona d'Aragó, va dominar la Mediterrània, té llengua pròpia i una cultura, història i tradició diferenciada, que quan es van crear els Estats moderns es va quedar a mig camí i actualment és una comunitat autònoma d'Espanya, s'estén cultural i històricament pel sud-est de França i només una petita part és independent: Andorra.
Els catalans, amb tants defectes i virtuts com tots els col·lectius nacionals, sempre hem tingut una profunda voluntat de mantenir les nostres peculiaritats, i en el cas del Gos d'Atura hem sabut conservar, defensar, mantenir i ara oferir al món un gos que és part del nostre patrimoni i del qual ens sentim del tot orgullosos.